La llei 26/2011, d'1 d'agost, d'adaptació normativa a la Convenció Internacional Sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat; reconeix el dret de les mateixes a «viure de manera independent i ser incloses en la comunitat».
     Es passa així a considerar a les persones amb discapacitat, plenament com a subjectes titulars de drets i no com a mers objectes de tractament i protecció social. En aquest sentit, la Convenció, situant de manera integral a les persones amb discapacitat com a subjectes de dret, estableix que les seues demandes i necessitats han de ser cobertes de manera que puguen aconseguir la igualtat d'oportunitats respecte al conjunt dels ciutadans.
     Qualsevol persona, de qualsevol edat o condició, pot patir una discapacitat (una afecció que afecta el desenvolupament de la seua vida, dins dels paràmetres estàndard del comú de la població) en qualsevol moment de la seua vida.
     I no importa que siga permanent o temporal, afecta no sols a qui ho pateix, sinó a tot el seu entorn. Perquè, en una societat tan constreta per obligacions i que ens ha forçat a canviar el paradigma, en la nostra dedicació al proïsme com és la de hui dia. I en la qual els pocs moments d'oci que es poden tindre són tan valuosos, ens adonarem que qualsevol variació en la rutina que tant ens costa mantenir a la gent que vivim el món de la discapacitat pot s'unisca vertadera desgràcia.
     Podent, aquestes desgràcies anar, des de tindre dificultats per a anar a la perruqueria o a comprar, o no poder gaudir d'una oferta turística com la que ofereixen les nostres terres, fins a haver de renunciar a atenció sanitària per la impossibilitat d'acudir; o en aquest últim cas, haver de fer sacrificis desmesurats. I tot això, sense entrar en el cas de la simple i pura impossibilitat física de fer-lo per no tindre un suport que ens permeta desafiar les traves que ens posa l'esdevenir diari.